Els partits i el miratge regeneracionista

Davant la recent convocatòria d’eleccions i més d’una dècada després de l’esclat de la Gran Recessió, el diagnòstic fonamental dels problemes estructurals de la nostra economia —baixa productivitat, baixa intensitat tecnològica, un sistema educatiu disfuncional, un mercat de béns i serveis ineficient, una regulació laboral escleròtica i un endeutament excessiu— no ha canviat substancialment. Però si hem de destacar una conclusió rellevant després de tants anys és que si les coses funcionen malament és —simplement— perquè als actors clau no els interessa canviar-les.

Els processos de captura regulatòria es produeixen quan una regulació no es dissenya amb l’objectiu d’augmentar l’eficiència o l’equitat, sinó el benestar d’un grup d’interès, adoptant una òptica d’interès particular i no d’interès general. Així doncs el Govern cerca recompensar als col·laboradors dels partits polítics: empreses amigues, sindicats o professionals de la política —que no directius públics professionals— que rarament han assolit l’excel·lència en el món privat.

Tot just hem estat testimonis d’aquesta concepció patrimonialista de l’estat: l’oferta del PSOE a Unides Podem per cedir-los tot una sèrie de càrrecs en institucions suposadament independents —organismes reguladors (CNMV, CNMC …), contrapoders del poder polític (Defensor del Poble, Tribunal de Comptes, Tribunal Constitucional) o organismes públics de caràcter tècnic com el CIS—, posa en relleu el greu deteriorament institucional de l’estat.

En definitiva, les grans reformes segueixen pendents i el clientelisme patri segueix avançant sense pudor. Aquest sistema sobreviu per l’absència d’una fiscalització efectiva de l’actuació pública. Els mitjans de comunicació presten poca atenció a la bona governança perquè són els darrers interessats en l’agenda regeneracionista. L’única esperança? Una societat civil dinàmica i activa per millorar les institucions i polítiques del nostre país. Suma-t’hi!