Els fons europeus i la capacitat institucional
Els fons europeus ja són aquí. El compromís assolit el juliol passat per la Comissió Europea representa el paquet d’ajuts més ambiciós de la història recent. Un pla especialment generós per a Espanya, el pressupost del qual només del fons Next Generation (NGEU), ronda els 140.000 milions, uns 77.000 milions a fons perdut i la resta en préstecs. En els propers cinc anys, la xifra d’inversions a desemborsar podria superar el 3% del PIB anualment.
El Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència del Govern serviria suposadament per articular aquests fons, que aniran regant el país durant els propers anys. Tot i això, la rapidesa amb què Espanya ha accedit al mannà europeu contrasta amb la lentitud amb què l’estímul s’està filtrant a l’economia real. Resulta alarmant la darrera dada oficial que recull un informe recent de la CEOE: només ha estat desemborsat a les empreses el 2%, 104 milions dels gairebé 5.000 milions que ja estaven compromesos per a la data.
En alguns casos, els terminis de presentació per a les empreses no han arribat a deu dies hàbils. Probablement el Comitè Tècnic que assessora el Govern podria haver incorporat algun membre del sector privat (són tots funcionaris). Destaca també la manca d’interlocució i la informació de les PIMEs respecte a les grans empreses i consultores.
Davant la pluja de milions dels fons NGEU, alguns ja vam alertar que Espanya (i Catalunya) no tenia, senzillament, capacitat institucional. D’un model de governança inclusiu i de capital humà suficient i capacitat d’execució i avaluació independent per fer un ús eficient dels 140.000 milions. Per això vam suggerir una solució descentralitzada i molt més simple i democràtica (i que sí que va aplicar un altre veí, Itàlia): dedicar els fons a reduir impostos, sobretot a l’ocupació, atesa la seva alarmant situació.