18/07/2021

La llibertat civil dels animals no humans. Una aproximació liberal

Per Institut Ostrom

Per Eze Paez, investigador Beatriu de Pinós – Law & Philosophy Group, Universitat Pompeu Fabra

 

Se sol dir que Catalunya té una població de 7,5 milions d’habitants. És fals. En aquest còmput s’obvia als animals no humans. En termes estrictament quantitatius, és una omissió greu. Són la majoria d’individus que viuen en el territori i, com els éssers humans, estan també subjectes a la coerció de les nostres institucions públiques i altres normes socials. Una petita part d’aquests —uns 51,2 milions— viu en explotacions ramaderes. Tanmateix, la major part són animals salvatges i urbans, dels quals no en tenim cap estimació numèrica adient.

Els animals són, doncs, la majoria d’habitants del país. Què els devem en termes de justícia? Quin és l’estatus jurídic i polític que els hauríem de reconèixer? La resposta tradicional ha estat que no tenim cap obligació de justícia vers els animals que no pertanyen a l’espècie humana. Això s’ha reflectit en el conjunt de regles, incloent-hi les normes jurídiques, que ordenen les nostres societats.

Les democràcies constitucionals contemporànies es fonamenten en l’assumpció que tots els éssers humans que en són membres han de gaudir d’un igual estatus de ciutadania amb independència d’altres atributs que aquests éssers humans posseeixin, com ara el seu gènere, la seva orientació sexual, el seu color de pell o les seves capacitats cognitives.

Els animals no humans, però, reben un tractament substantivament diferent. És cert que molts ordenaments jurídics—com el català, l’espanyol i l’europeu— protegeixen en alguna mesura els animals. Nogensmenys, questa protecció no té ni el mateix fonament social i jurídic que l’atorgada als humans ni la mateixa robustesa. La regla general és que en cas de conflicte amb interessos humans, fins i tot interessos relativament trivials, els dels animals han de cedir.

Ens és jurídicament permès danyar greument animals en circumstàncies en què sancionaríem amb severitat causar danys similars a éssers humans. Per exemple, per reduir la població d’espècies que considerem plagues o invasores, durant l’experimentació amb fins biomèdics, en espectacles, en la caça i pesca esportives o per produir roba. El sector més important on es considera admissible causar patiment i mort als animals és el de la indústria alimentària. Es calcula que cada any es maten globalment més d’1 billó  d’animals per fer-ne menjar (Mood i Brook 2012; FAO 2018).

Quines són les nostres obligacions ètiques i polítiques vers els animals no humans? Quina resposta podem donar a aquesta qüestió des del liberalisme? Certament, hi ha autors contemporanis que han defensat la plena consideració ètica dels animals des d’una posició liberal. Nogensmenys, aquest no és un debat de nova fornada. És una preocupació fonamental en els liberals clàssics. Jeremy Bentham, comentant l’abolició de l’esclavitud a França, expressava el següent desig:

“Potser arribarà el dia quan la resta de la creació animal adquireixi aquells drets que mai li haurien pogut ser refusats sinó per mitjà de la tirania. […] La qüestió no és, poden raonar? Ni, poden parlar? Sinó, poden patir?” (Bentham 1789, Cap. 16, n.122, traducció pròpia, èmfasi en l’original).

Més encara, la convicció de John Stuart Mill que els animals són èticament considerables era tan profunda i central que va arribar a afirmar que estava “plenament disposat a fer dependre” d’aquest punt la plausibilitat de l’utilitarisme (Mill 1852).

Res d’això no implica, per suposat, que la tesi que ara defensaré —la plena llibertat civil dels animals— és correcte. Si implica, llevat que pequem d’arrogància intel·lectual, que no és un problema que puguem menystenir. Mereix que hi parem tota la nostra atenció i tots els nostres esforços. Parlaré primer, en general, de la consideració ètica que mereixen els animals. Després explicaré quin ha de ser el seu estatus en les nostres comunitats polítiques. Finalment, faré algunes propostes de canvi institucional, tan pel llarg com pel curt termini.

 

1. La consideració ètica dels animals

 

Bona part del debat en filosofia moral tracta sobre quines obligacions tenim vers els altres. Hi ha, però, una qüestió prèvia: determinar quins són aquests altres que hem de tenir en compte. El problema que ara ens ocupa és en quina mesura els animals són moralment considerables.

Tot i les divergències entre diferents posicions ètiques, és comú sostenir que al menys part del que importa moralment és com les nostres decisions impacten positivament o negativa en els individus que es veuen afectades per elles. Així, en deliberar moralment hem de tenir en compte el dany o benefici que les diferents alternatives al nostre abast els puguin causar.

Incomplim aquesta regla de deliberació moral quan cometem discriminacions injustificades. Una discriminació estarà justificada només en la mesura que la pertinença o no al grup en què es basa sigui un atribut moralment rellevant. En cas contrari, ens trobarem davant d’una discriminació injustificada. Això succeeix, per exemple, quan un individu és desfavorit pel seu gènere, la seva orientació sexual o el color de la seva pell. Són les formes de discriminació que coneixem com sexisme, homofòbia o racisme.

És un fet que a les societats humanes es considera desfavorablement els interessos dels animals no humans en relació amb els interessos humans. Per referir-se a aquesta actitud es va encunyar el terme especisme. Els diferents autors en ètica animal s’han esforçat per mostrar com l’especisme, com el sexisme o el racisme, és una forma de discriminació injustificada.

Els defensors de l’especisme necessiten mostrar que hi ha dos grups d’entitats, les que tenen consideració moral plena; i les que tenen consideració moral nul·la o negligible, i que aquesta divisió coincideix exactament amb la distinció entre éssers humans i la resta d’animals.

Una forma com això podria ser cert és si la mera pertinença l’espècie humana fos rellevant en ella mateixa per determinar qui importa moralment. Això resulta inversemblant. Per una part, ‘espècie’ és una mera categoria taxonòmica que emprem per la seva capacitat explicativa en ciències naturals. Per altra, la divisió en espècies està basada en la possessió d’uns gens determinats o en la capacitat per reproduir-se amb èxit dins del mateix grup d’organismes. Aquests semblen atributs irrellevants a efectes de determinar si hem de tenir en compte en la nostra deliberació moral a un individu.

En segon lloc, tampoc seria plausible que la pertinença a l’espècie humana tingués rellevància de forma indirecta. Això requeriria que l’atribut que importa a efectes de determinar la consideració moral (a) fos posseït per tots els éssers humans i (b) cap animal el posseís. Si no es donen aquestes condicions, l’especisme no quedaria vindicat, perquè o bé algun ésser humà cauria fora del cercle de plena consideració moral, o bé algun animal no humà hi hauria de ser inclòs.

D’antuvi, però, es pot objectar que no es donen aquestes dues condicions. Considerem l’apel·lació a capacitats cognitives complexes, com la la racionalitat, l’autonomia o el llenguatge. Aquests són alguns dels atributs freqüentment emprats per argumentar que només els éssers humans han de ser moralment considerats de forma plena. Podríem llavors no tenir en compte els interessos de la resta d’animals, o donar-los una importància molt menor que a interessos humans similars.

Tanmateix, és fals que tots els éssers humans tinguin aquestes capacitats cognitives. Durant part de la infantesa cap ésser humà les té. Molts éssers humans mai les arriben a adquirir, en patir alguna condició congènita. Hi ha qui arriba a posseir-les, però les perd per malaltia, accident o durant la senectut. Si la possessió d’aquestes capacitats cognitives complexes fos el fonament de la consideració moral plena, només comptarien plenament els interessos dels éssers humans més intel·ligents. Podríem donar importància nul·la o negligible als interessos de la resta d’humans—específicament, tan poca importància com ara en donem als interessos de la resta d’animals.

Per molts, aquesta és una implicació inacceptable. Avui en dia frustrem greument els interessos dels animals per obtenir plaer gastronòmic, per entreteniment o en experiments biomèdics. Sembla rebutjable sostenir que estaria justificat frustrar així els interessos de, per exemple éssers humans, amb discapacitat intel·lectual greu. Llavors, sota pena de ser incoherents, no podem acceptar que l’absència d’aquestes capacitats cognitives justifiqui la consideració nul·la o negligible que ara donem als animals. A més, tampoc pot acceptar-se que ho sigui l’absència d’altres atributs als quals se sol apel·lar, com mantenir relacions polítiques o de solidaritat. En la mesura en què existeixin, o puguin existir, éssers humans que no estiguin vinculats amb d’altres mitjançant aquestes relacions, també hauríem de concloure que els seus interessos poden ser desconsiderats.

Suposem ara que tots els éssers humans i cap animal posseïssin els atributs sobre els quals es pretén vindicar l’especisme. Aquesta defensa tampoc tindria èxit. L’atribut que identifiquem com a fonament de la consideració moral ha de ser rellevant a efectes de la qüestió de qui ha d’estar inclòs i qui exclòs en la nostra deliberació moral. Com d’intel·ligent sigui un individu o quines relacions mantingui amb nosaltres no és el que fa que un individu pugui ser danyat o beneficiat pel que li succeeix. A efectes de determinar si cal tenir-lo en compte moralment, aquests atributs són irrellevants. Si és així, els hem de rebutjar com a possible fonament de la consideració moral i, per tant, com a possible justificació de la rellevància moral indirecta de l’espècie.

Quin atribut pot ser rellevant, doncs, per fonamentar la consideració moral? El més acceptat tradicionalment en la literatura és la sintiència, és a dir, la capacitat per tenir experiències positives (de gaudi) o negatives (de patiment). Cal entendre’ls de la manera més ampla possible. Des del plaer que sentim en satisfer la nostra fam, o el dolor causat per una ferida, fins el gaudi de la companyia d’una persona estimada o l’enyor per la seva absència.

Els individus sintients posseeixen els interessos bàsics en no patir, no morir i gaudir de les seves vides. La majoria d’éssers humans són sintients. Existeix el consens científic que ho són també tots els animals vertebrats i alguns d’invertebrats, com els pops (Low 2012). Respecte els altres invertebrats n’existeixen evidències més o menys fortes segons l’espècie, però no pas de concloents. Tot i així, excepte en casos com el de les esponges de mar o les anemones, no podem descartar que siguin éssers sintients. Ens calen més evidències. En qualsevol cas, la nostra discussió ètica i política es refereix exclusivament al animals no humans sintients.

Aquesta defensa de la plena consideració dels animals és perfectament compatible amb les posicions ètiques que tradicionalment han donat suport a una posició liberal. Si som utilitaristes, haurem d’acceptar que per tal de fer correctament el càlcul moral hem de tenir en compte l’impacte positiu i negatiu de les nostres accions en tots el individus sintients afectats per aquestes. Això inclou, per suposat, tots els animals sintients (Singer 1975). Molts creiem que els interessos en viure i a la integritat física i psicològica dels éssers humans, fins i tot dels éssers humans amb greus discapacitats cognitives, estan protegits amb drets que hem de respectar. Si és així, però, per coherència, hem de concloure que també ho estan interessos bàsics similars dels animals no humans (Regan 1983).

Potser defensem una posició contractualista, sostenint que les regles morals serien aquelles que els agents morals acordarien en un escenari de deliberació ideal. Una de les condicions de deliberació ideal és la imparcialitat, que exclou la possibilitat de menystenir els interessos dels animals per la seva espècie o les seves capacitats cognitives (Rowlands 1998 [2009]). Finalment, fins i tot s’ha defensat que en la millor versió possible del kantisme tots els éssers sintients —és a dir, tots els individus amb un benestar propi— han de ser considerats fins en ells mateixos. Els agents morals tenim la obligació de no frustrar la seva persecució d’aquest bé i ajudar-los a obtenir-lo, quan puguem (Korsgaard 2018)

 

2. L’estatus civil dels animals

 

En la filosofia política contemporània existeix, entre altres, el debat si la plena consideració ètica dels animals exigeix que atorguem a tots l’estatus de ciutadania (Cochrane 2019) o si és suficient amb fer-ho amb els animals que han estat domesticats, com els que estan ara subjectes a explotació a la indústria alimentària (Donaldson i Kymlicka 2011). Ara bé, podem dir que existeix un consens mínim sobre l’estatus civil, o conjunt de drets i llibertats civils, que els animals haurien de gaudir amb independència del seu estatus de ciutadania, i que es deriven del fet que hagin de ser inclosos en el principi milià de dany.

Efectivament, un tret definitori de les diferents versions del liberalisme polític és el seu compromís amb el principi de dany a tercers com a ideal regulatiu. Segons aquest principi, l’únic objectiu pel qual es pot exercir justificadament el poder sobre un membre de la comunitat en contra de la seva voluntat és per impedir que causi un dany greu a altres (Mill 1859). El mecanisme que s’ha mostrat més exitós en aplicació d’aquest principi consisteix en l’atorgament drets jurídics als individus per tal de protegir-los front els danys que altres particulars o el propi estat els puguin causar. Àdhuc, considerem que està justificat l’exercici de la coerció de l’estat per protegir aquests drets i impedir aquests danys. Si acceptem la plena consideració dels animals, una de les implicacions és que els seus interessos bàsics en no morir i no patir mereixen una protecció jurídica semblant a la que donem a interessos humans similars. És a dir, els nostres ordenaments jurídics els haurien de reconéixer com a titulars de drets fonamentals bàsics a la vida, a la integritat física i psicològica i a la llibertat personal.

Les activitats econòmiques que causen danys greus als animals són incompatibles amb l’estatus civil que haurien de gaudir i caldria, per tant, prohibir-les. Entre aquestes s’inclouria la confecció de roba amb productes d’origen animal, el testeig de productes cosmètics i de la llar, o l’entreteniment. També s’inclouria la indústria alimentària basada en animals, on, com hem esmentat abans, es concentra la major part dels animals subjectes a explotació. La opinió experta és que una alimentació estrictament vegetal es saludable quan és adequadament suplementada (Melina et al. 2016). Consumir animals no seria necessari per la vida i salut humanes. Això no vol dir que els éssers humans no obtinguem beneficis de menjar animals, sinó que en la gran majoria de casos aquests consisteixen només en el gaudi addicional produït per un tast determinat. Seria un plaer estètic similar al que s’obté gaudint d’una cursa de braus, la caça de la guineu, espectacles de circ amb animals o baralles de galls o gossos.

Les polítiques actuals de gestió dels animals salvatges o dels animals urbans també són incompatibles amb la llibertat civil dels animals. En el darrer cas, els animals no domesticats que resideixen a, o interactuen amb, les comunitats humanes —coloms, gavines, senglars i altres— solen ser considerats com a plagues que és necessari exterminar, de manera total o parcial. Una aproximació liberal no especista no necessita negar que les poblacions d’aquests animals puguin causar perjudicis als éssers humans, o a altres animals. Ara bé, ha d’exigir que l’estat només intervingui en cas de dany greu, que tota estratègica d’intervenció sigui la menys lesiva possible i que mai suposi causar als animals un perjudici més greu que el que es pretén evitar.

La gestió dels animals salvatges, per la seva banda, ha d’estar basada en la salvaguarda dels seus interessos. És un error concebre aquests animals com a part de l’entorn natural o, fins i tot, com recursos naturals o proveïdors de serveis ecosistèmics. Són, com nosaltres, individus que habiten a la natura. Polítiques basades en la conservació de l’espècie, la biodiversitat o els ecosistemes per sobre dels drets dels animals individuals han de ser rebutjades. També polítiques de gestió dels ecosistemes basades només en la promoció dels interessos humans, presents o futurs. Des d’una perspectiva no especista, aquestes polítiques han de ser dissenyades amb l’objectiu de promoure, en peu d’igualtat, els interessos de tots els individus sintients que s’hi veurien afectats, amb independència de la seva espècie.

 

3. Reformes en benefici dels animals

 

Malauradament els nostres sistemes institucionals actuals no garanteixen la llibertat civil dels animals. En la majoria de casos tenen la consideració de béns sobre els quals els humans poden tenir drets de propietat. Darrerament, alguns sistemes jurídics, com el català, han reconegut el seu estatus d’éssers sintients o han passat a excloure’ls de la categoria dels béns o de les coses (art. 511-1 del Codi Civil de Catalunya; art. 2.2 de la Llei de Protecció dels Animals). Tanmateix, aquesta exclusió és estrictament formal. Des d’un punt de vista material els animals no humans continuen subjectes al règim jurídic dels béns i són susceptibles d’apropiació.

Ens calen, doncs, reformes profundes. Evidentment, és necessària una reforma del nostre dret constitucional i de la legislació civil ordinària. Aquests han d’atorgar personalitat jurídica i, per tant, capacitat per ser titulars de drets subjectius, a tots els animals sintients. Alguns d’aquests drets, com en el cas dels éssers humans, han de gaudir de la màxima protecció constitucional. Per exemple, els ja esmentats drets a la vida, a la integritat física i psicològica i a la llibertat personal. El correlat negatiu d’aquesta protecció ha de ser la definició de tipus penals que sancionin conductes lesives d’aquests drets. Aquests tipus penals substituirien els delictes actuals de maltractament i abandonament d’animals (arts. 337 i 337 bis del Codi Penal), establint una protecció similar a la que gaudeixen els éssers humans front a l’homicidi, les lesions, la pèrdua de la seva llibertat o l’incompliment dels deures legals d’assistència.

Això, però, no és pas suficient. Garantir la llibertat civil dels animals requereix de salvaguardes en uns altres tres nivells. Primer, la cultura política de la comunitat ha de representar la llibertat civil dels animals com a part del nostre bé comú, de forma que els ciutadans humans desenvolupin les actituds adequades front els animals. Segon, hem de generar un conjunt de normes socials sobre la consideració i tractament dels animals que facin que tothom sigui conscient del rebuig que causaria transgredir-les. Hem de reclutar les sancions socials, aquí com en altres àmbits, per tal d’alinear correctament els incentius de la ciutadania en el respecte als drets dels altres. Tercer, és necessari establir els mecanismes de representació necessaris dels interessos dels animals per garantir que es tindran en compte en la deliberació democràtica i en la definició i execució de les polítiques públiques. No és esperable que una comunitat política garanteixi la llibertat civil dels animals si aquests no gaudeixen algun tipus de representació política o si no hem creat institucions públiques dedicades a la seva defensa.

Quines passes podem donar ara mateix per tal d’assolir aquests objectius? Aquestes són algunes propostes factibles a curt termini que poden obrir camí per reformes futures més ambicioses:

1. Modificar el dret civil català en dos punts referits als animals de companyia. Primer, excloure’ls totalment del règim dels béns. Les persones propietàries o posseïdores han de tenir la nova condició de persones cuidadores. Segon, les actuals obligacions i prohibicions referides als propietaris ( 4 i 5 de la Llei de Protecció dels Animals) han de ser reformulades en drets subjectius dels animals de companyia.
2. Incloure, juntament amb el benestar humà, el benestar dels animals salvatges com a finalitat principal d’un nou model de gestió ambiental. Cal obligar a fer una anàlisi d’impacte de benestar social i animal, incloent-t’hi tant els animals d’espècies forasteres com d’autòctones, abans d’implementar mesures de control poblacional, introducció i reintroducció d’animals.
3. Ampliar la moratòria de macro-granges a tot el territori i amb caràcter indefinit. En paral·lel, convertir Catalunya en un pol d’atracció pels actors del futur de la producció de proteïna: les emprenedores de carn vegetal de nova generació i els qui estan innovant per tal de crear carn de cultiu cel·lular comercialment viable. Aquest ha de ser un dels pilars de la reindustrialització del país.
4. Crear els òrgans adients per tal d’assegurar a llarg termini una política racional, basada en evidències, de defensa dels drets dels animals. Aquests podrien incloure, primer, una sindicatura dels animals, com a institució permanent encarregada de vetllar pel respecte als drets dels animals, el compliment de les normes en la seva defensa, i l’elaboració de memòries anuals sobre drets i benestar animal. Segon, un òrgan administratiu, amb categoria de secretaria o direcció general, encarregat del disseny i impuls de les reformes necessàries.

Prendre’s seriosament la consideració ètica i política plenes dels animals no humans ens obliga a acceptar que les nostres comunitats polítiques són profundament injustes —molt més del que ens pensàvem— i que han de ser reformades de dalt a baix. Si mirem al passat i som conscients de la nostra història, això no ens té perquè fer dubtar de la plausibilitat de les tesis que he defensat. El liberalisme des del seu naixement és una crítica a mil·lennis de tradició política humana. La seva història és la de la progressiva inclusió dels dèbils i els desposseïts a l’esfera de la llibertat civil i política. La incorporació dels animals és només la següent fita d’aquest llarg camí cap a la justícia.

 

Bibliografia

 

Bentham, J. (1789). An Introduction to the Principles of Morals and Legislation. Accessible a: https://www.econlib.org/library/Bentham/bnthPML.html

Cochrane, A. (2019). Sentientist Politics. A Theory of Global Inter-Species Justice. Oxford: Oxford University Press.

Donaldson, S. i Kymlicka, W. (2011). Zoopolis. A Political Theory of Animal Rights. Oxford: Oxford University Press.

FAO (2018). Statistics division: Production, live animals. Accessible a: http://www.fao.org/faostat/en/#data/QA/visualize

Korsgaard, C. M. (2018). Fellow Creatures. Our Obligations to the Other Animals. Nova York: Oxford University Press.

Low, P. (2012). Cambridge Declaration on Consciousness. Accessible a: http://fcmconference.org/img/CambridgeDeclarationOnConsciousness.pdf

Melina V., Craig W., Levin S. (2016). ‘Position of the Academy of Nutrition and Dietetics: Vegetarian Diets’. Journal of the Academy of Nutrition and Dietetics, 116 (12):1970-1980. doi: 10.1016/j.jand.2016.09.025.

Mill, J. S. (1852) Whewell on Moral Philosophy Accessible a: https://oll.libertyfund.org/title/mill-the-collected-works-of-john-stuart-mill-volume-x-essays-on-ethics-religion-and-society#lf0223-10_head_042

Mill, J. S. (1859). On Liberty. Accessible a: https://www.econlib.org/library/Mill/mlLbty.html

Mood A. i Brooke P. (2012). ‘Estimating the number of farmed fish killed in global aquaculture each year’. En Fishcount. Accessible a: http://fishcount.org.uk/published/std/fishcountstudy2.pdf

Regan, T. (1983). The Case for Animal Rights. Berkeley i Los Angeles: University of California Press.

Rowlands, M. (1998 [2009]). Animal Rights: Moral Theory and Practice, 2a edició. Nova York: Palgrave Macmillan.

Singer, P. (1975). Animal Liberation. Nova York: HarperCollins