13/05/2020

El mite de les SICAV

Per Institut Ostrom

Per Jordan del Rio

Els darrers anys, les SICAV -Societats d’Inversió de Capital Variable- han fet córrer rius de tinta, essent objecte de debat en múltiples comicis electorals. Tanmateix, aquesta figura d’inversió col·lectiva és una gran desconeguda per a la majoria de la població. Fins i tot als mitjans de comunicació, sovint s’han publicat informacions imprecises o esbiaixades.

Les SICAV són societats anònimes que s’engloben sota la categoria d’Institucions d’Inversió Col·lectiva (IIC) i gestionen un patrimoni financer d’un mínim de 2,4 milions d’euros provinents de 100 o més socis inversors. Es tracta d’un vehicle d’inversió obert a qualsevol individu, que pot adquirir-ne accions, habitualment per menys de 10 euros. A l’Estat espanyol existeixen unes 2.700 SICAV registrades, amb un patrimoni total aproximat d’uns 30.000 milions d’euros.

Les SICAV destinen els recursos aportats a adquirir actius financers de diferent naturalesa, majoritàriament accions d’empreses cotitzades a borsa i bons de deute públic o empresarial. La seva finalitat és incrementar el valor del pot comú mitjançant la revaloració als mercats financers dels actius en possessió. Quan un soci decideix desinvertir-hi, total o parcialment, només ha de vendre les accions a la pròpia societat al preu de mercat del dia en qüestió: no necessita una contrapart directa interessada en adquirir les accions.

L’aspecte impositiu és un dels més controvertits i sens dubte el que genera majors malentesos. Com en totes les IIC, l’impost de societats és inferior al tipus general del 25%, en aquest cas equivalent a l’1% dels Fons d’Inversió, i superior al 0% del Plans de Pensions. Tanmateix, aquesta condició pot conduir a conclusions enganyoses.

La naturalesa de la SICAV implica que els guanys que es generen provinguin, en la seva àmplia majoria, dels beneficis de les empreses cotitzades en les que s’inverteix, pels quals, com a propietaris, ja s’ha pagat l’impost de societats al tipus corresponent. Per tant, d’aplicar l’impost de societats a les IIC com a qualsevol altra empresa, estaríem tributant dues vegades pels mateixos beneficis pel mateix concepte, el que fiscalment es coneix com a doble imposició.

És més, els inversors d’una SICAV han de suportar la càrrega impositiva de l’impost de societats de l’actiu subjacent de forma indirecta, el de la pròpia societat (malgrat que reduït), i, com en qualsevol altre actiu financer, la dels rendiments del capital mobiliari en l’IRPF d’entre el 19% i 23% en el moment que decideixen vendre les accions. En canvi, un inversor particular que inverteix a borsa no haurà de pagar l’impost de societats, i només farà front als rendiments del capital mobiliari de l’IRPF.

A la vegada, però, ser partícip d’una SICAV, ens permet anar rotant les inversions, tributant anualment per l’1% dels guanys i reinvertint el 99% del capital al llarg del temps. D’aquesta manera ens beneficiarem de l’efecte matemàtic de l’interès compost. Un inversor particular, en canvi, haurà de pagar en cada operació entre el 19% i el 23% dels guanys, fent minvar en major proporció la seva capacitat de reinversió i aprofitant en menor mesura l’interès compost.

En les següents taules s’aprecia que la diferència entre invertir de manera individual o fer-ho mitjançant una SICAV depèn bàsicament del període de temps que estiguem invertits, incentivant l’estalvi a llarg termini.

S’ha aplicat un impost sobre els guanys estàndard del 21% i una rotació del 100% de les carteres a 31 de desembre. És més, contràriament al pensament popular, en el cas que un inversor particular comprés accions a borsa i no les vengués fins al final del període d’inversió, els seus guanys sempre serien superiors als obtinguts amb una SICAV.

Per entendre l’entorn regulador, cal concretar la funció i el paper que desenvolupen aquestes empreses. Els Fons d’Inversió són iniciativa d’una entitat bancària i donen resposta a criteris comercials i de distribució, mentre que les SICAV normalment són fruit de la proposta d’inversors particulars a una entitat financera amb l’objectiu de canalitzar i augmentar els seus estalvis. En el segon cas, hi ha una negociació entre les parts, motiu pel qual la comissió de gestió de les SICAV, de mitjana, és menys de la meitat de la dels Fons d’Inversió, concretament del 0,56% envers l’1,21%. A més, el mandat i la política d’inversió de les SICAV és consensuada i aprovada pels seus accionistes, enlloc de venir donada per la gestora del Fons d’Inversió. Per tant, les SICAV proveeixen un major poder de negociació, competència i llibertat d’elecció als inversors respecte als productes bancaris.

És cert que en molts casos les SICAV són constituïdes per un grup reduït de persones -una família o un sol inversor amb un alt patrimoni- que mitjançant els “mariatxis” o accionistes residuals aconsegueixen arribar a la xifra dels 100 socis. Aquesta circumstància dona lloc a un desequilibri d’oportunitats entre patrimonis més elevats i inversors més humils pel que fa a l’adequació o personalització d’un vehicle d’inversió amb comissions baixes, que permet l’ajornament fiscal i l’efecte de l’interès compost a llarg termini.

La solució a aquesta desigualtat d’oportunitats, però, lluny de passar per una regulació més restrictiva, hauria de venir per una major flexibilitat a l’hora d’accedir al mercat de capitals, obrint aquesta alternativa a un nombre molt més gran d’estalviadors. De fet, l’actual entorn espanyol, ja és un dels més restrictius del món.

Fins ara, les propostes dels partits polítics han anat sempre en la direcció oposada, establint un mínim del 0,55% de propietat per a tots els accionistes, que suposa haver-hi invertit en el menor dels casos 13.200€ per cada soci. Les conseqüències d’endurir encara més la regulació serien, en primer lloc, la deslocalització i la conseqüent caiguda de la recaptació fiscal i de l’activitat econòmica, constituint-se aquestes empreses a països com Luxemburg, Malta o Andorra. L’aprovació el 2009 de la llei al País Basc que elevava l’impost de societats de l’1% al 28% per a aquestes empreses va comportar la desaparició de les aproximadament dues-centes SICAV establertes al territori. Alhora, amb una major restricció, es produiria un transvasament cap als Fons d’Inversió, amb la consegüent disminució de la competència i poder de negociació del ciutadà envers al sector bancari.

En definitiva, el que hauríem de promoure és una flexibilització en l’accés a aquestes institucions d’inversió col·lectiva i la generalització de les seves condicions favorables a altres vehicles d’estalvi personal, especialment davant l’esfondrament del sistema de pensions. Una SICAV per a tots i totes.

 

Jordan del Rio Nova. Cofundador de Iceberg Asset Management SICAV i col·laborador de l’Institut Ostrom.